dimarts, 30 de maig del 2017

Acte de lliurament de premis i relats del concurs de microcontes "Primavera musical" 2017

El passat dijous 25 de maig a la Sala d'actes del Castell es va celebrar l'acte de lliurament de premis del concurs de microcontes "Primavera musical". Vam poder gaudir de la lectura que van fer els participants dels seus relats i ens vam delectar amb les interpretacions de guitarra d'Alba Tinoco, Jordi Teixidor i Mireia Guash, alumnes del Taller Municipal de Música de Pallejà que van col·laborar amenitzant l'acte.

Des de la Biblioteca volem felicitar a tots els participants, als joves músics i als tres guanyadors del concurs Vicent Terol, Pepi Ingrain i Montserrat Nadal. Agraïm especialment la  seva col·laboració a Aurora Gimènez  qui ha fet possible aquest concurs. A continuació publiquem els relats participants i us deixem unes fotografies de l'esdeveniment:











PRIMER PREMI

TRANSLACIÓ DE L’AMOR

La primera cançó que Amador va composar per a Soledat la va fer plorar d’emoció. «La guitarra vibra d’una manera especial», va dir, feliç, el músic. «En vull més, amor meu», respongué ella.
L’amant es concentrava al despatx i construïa xicotetes joies melòdiques per a Soledat. Però, amb el pas dels mesos, Amador es va anar recloent a l’estança, sempre abraçat a la seua estimada guitarra.
Des de fora, ella escoltava amb tristesa els arpegis i la veu que entonava aquelles noves cançons d’amor. Plorava i comprenia que el cor del músic pertanyia ara a l’instrument cordòfon.

(Vicent Terol)

SEGON PREMI

EL PROTEGIDO

No entendimos por qué nos detuvieron al cruzar la frontera. Nuestra condición neutral frente al conflicto y la llegada al país, como orquesta sinfónica, evidenciaba claramente, que éramos gente de paz.
Desde el principio sospechaban que entre nosotros había  un infiltrado. Así era y temíamos que lo descubrieran.
Aquella noche, tocamos para el alto mando. Alguien con autoridad detuvo el concierto.
Ordenó con exigencia que nuestro protegido tocase la trompeta. Horrorizados asistimos a su segura detención, dada su falta de conocimiento musical para dominar el instrumento.
De la trompeta surgió de forma mágica el tema,  “El silencio”

Emocionados, todos enmudecimos.

(Pepi Ingrain)

TERCER PREMI

EL PIANO

La tènue llum de la lluna entrava furtivament per la finestra posant-se sobre el negre piano de cua, acaronant-lo com un amant gelós.
Anys enrere les seves notes omplien teatres i palaus. Ara restava dormit esperant el retorn de qui l’havia fet vibrar.
La porta de la sala es va obrir. Va entrar un home de dits guerxos i adolorits, d’espatlla corbada i passos petits que va seure, decidit, al tamboret de cuir.
Amb la primera nota es va despertar, dues notes més i... baixada la tapa es va tornar a dormir.

(Montserrat Nadal)

-------------------------------------

EL VIEJO MÚSICO

Raúl, no tiene otro oficio que el de músico, es su vida, ama la música. Cada día coge su guitarra y acude puntual a su trabajo.
Le gusta hacer ejercicio y entra por las escaleras, saluda a los que después de tanto tiempo ya considera sus amigos. Saca la guitarra de la funda y prepara el atril, toma asiento, acaricia su guitarra, sus agiles dedos dan unos acordes y su fino oído le dice donde ha de afinar.
La música llenan el aire, el público escucha, alguien le echa unas monedas, toca para cientos de personas. Es feliz allí abajo.

(José Portillo)

VACANCES

En Magi era considerat un bon músic. Es passava la temporada viatjant fent concerts. Maletes amunt i avall. Només li sabia greu una cosa: deixar el seu gosset, encara que ell intuïa que era per feina.

Per fi havien arribat les vacances. Ja ho tenia tot a punt, només li faltava acomiadar-se del Terri.

--Terri, durant deu dies la Maria vindrà a cuidar-te. Porta't bé!

El va mirar fixament, amb tristesa, i va mirar les maletes ja tancades. 

Quan va arribar a l'estació, ell ja era dalt del tren.

(Mª Teresa Galan)

EN LLUC

En Lluc tenia dues professions: una li donava el menjar i l’altre li donava la vida.  
Va agafar el seu violi i va caminar força estona   
Quan va ser a lloc va buscar el seu seient improvisat posat al centre d’aquella esplanada, va seure  i tot seguit va mirar al cel.  
Va fer vàries respiracions i va començar a tocar les peces que havia compost  feia tant de temps, i que no  s’atrevia  a interpretar  mai davant de ningú.    
Només allà amb el seu públic fidel :  la lluna i els estels.

(Pepi Albadalejo)

“I CRIDAVA LA QUITXALLA AL SEU VOLTANT”

Em dic Joan i sóc professor de Teoria i Solfeig del Conservatori del Liceu.
Què és música? L´art d´expressar sentiments mitjançant sons combinats.
Què és solfejar ? Un exercici vocal per mesurar i entonar els sons musicals.
Figures: Rodona, blanca...............................
Compassos: Quatre per quatre...........................
Jo anava explicant i m´anava fixant en un dels meus alumnes, aquell “ganàpia”, en mig de tots els nens: no ho aconseguiràs!! (pensava jo). 
I cridava la quitxalla al seu voltant: senyor, senyor, em pot deixar el  llapis ? i la goma d´esborrar ?........ Any rere any.............

(Jaume Badia)

VIENA

Al pisar el suelo de la explanada, sintió que los adoquines la impulsaban, haciendo que sus pasos se elevaran.                                                                                                                     
Miró sus pies, no sus zapatillas no eran rojas! que sucedía? 
El pomposo vestido de tul le hacía sentirse princesa. Los pétalos de rosa llegaban hasta su piel, embriagándola de aromas. El sonido del agua de las fuentes le producía un agradable frescor. Aquel vals que llegaba a sus oídos,  le envolvía de inmensos sentimientos. (Voces de primavera) Johann Strauss. 
Había deseado tanto vivir Viena! Abrió los ojos, el despertador del móvil la sacó de su maravilloso letargo.      

(Cristina Bordas)

LA INSPIRACIÓ DEL MÚSIC

Un jove violoncel·lista cerca indrets de natura plàcida, serena i encisadora. Fa acampada a les Rovires.
Assegut sobre pedra, escolta el xiuxiueig de la font i la riera, mentre, pardals i orenetes aterren el vol, entonen càntics i fan els seus jocs. El sol, filtrant-se entre les branques, els contempla amb dolçor.
És nit fosca. Mussols i òlibes canten cançons. La lluna els escolta i admira; emmirallant-se en el corrent de l’aigua, es rentarà la cara, es pentinarà una mica. 
A l’alba, la lluna i el músic s’entornaran cap a casa.

(Amador Guevara)

EL VIEJO ROBLE

La cálida brisa del aire mecía la única rama del viejo roble. Las hojas verdes seguían el compás de una melodía que emergía próxima al huerto. (Primavera) de Vivaldi.
Las hojas felices hicieron prometer al aire que siempre serian amigos y las cuidaría.
Pasaron los días y algunos vientos del norte vinieron a unirse al aire cálido, convirtiéndose en un pequeño vendaval.
Las hojas del viejo roble se sintieron débiles y susurraban:
-Viento Cálido protégenos!
En medio del remolino de los vientos se oyó un eco:  
- Os amo, pero como evitarlo? es el ciclo natural. Ha llegado el otoño!

(Purificación Marmol)

EL MÚSICO DE LA ESQUINA DEL METRO DE SANTS

El músico tocaba en su esquina del metro, siempre con la misma esperanza de que alguien parara a escuchar su música porque le había hecho vibrar de la emoción. 
Hombre sensible, ciego de nacimiento, siempre tocaba la guitarra, con la esperanza de SENTIR UNOS PASOS que se pararan a escuchar; sin dinero, da igual, pero que le quitara la soledad y le hiciera ver que su música a alguien gustaba y le hacía sentir lo que él sentía al tocar. 
Solo la música le ayudaba a levantarse para seguir la vida, tocando en una esquina del metro de Sants.

(Sara Fernández)

LA MIRADA OPACA

 Él pequeño Damián, cada día acompañaba a Rodolfo, lo cogía de la mano, después de caminar unos metros, descendía los veinte peldaños que lo separaban de su improvisado escenario.
 Damián miraba absorto cómo Rodolfo deleitaba con su música a los transeúntes que cada día desfilaban ante ellos.
 La gente, se detenía ante él y dejaban caer unos céntimos, el músico levantaba los ojos sin ver, cómo premio a su bondad cada uno de ellos se llevaban una sonrisa nacida de lo mas profundo de su corazón.
Rodolfo tocaba sin desmayo, era feliz, tocaba para su público. 

(Agustín Rueda)

ÉXTASIS

Por fin llegó el día, hoy cambia el arco por la batuta, respira hondo, hecha atrás los hombros y da tres toques.
Empieza con un compás suave, melodioso, conforme se van sumando instrumentos sube la intensidad de la música, su corazón se acelera, cierra los ojos y con movimientos frenéticos dirige la orquesta. 
Un sudor frío empapa su cuerpo, cuando la música llega a su cenit,  Armand está a punto de alcanzar el éxtasis.
Abre los ojos y suenan los últimos acordes del Bolero de Ravel.

(Soledad Marín)

UNA NOTA INESPERADA

Tocaba el músico por las calles mendigando monedas y fama. Su gorra repleta de pena y sus ojos de rabia. Aquellas notas esperadas no llenaban de alegría las almas. Una noche sin luna tocó el músico una nota triste, inesperada, que llegó hasta el más remoto rincón de aquellos lares que jamás acunaron su tonada. Aquella melodía inconsolable acercó a cientos que buscaban ansiosos al autor de aquel sonido sublime que provocaba a la vez sonrisa y llanto. Se acercaban las gentes al músico con monedas en las manos pero él huía avergonzado por haber convertido su dolor en lucro.

(Ana Maria Arrán)

KOTO

El sonido es puro hechizo. Le veo todos los días tocando un extraño instrumento de cuerda en el pasillo de transbordo del metro. Es un anciano oriental de aspecto afable. Hoy me decido a preguntarle, después de echarle unas monedas.
- ¿Cómo se llama ese instrumento? 
-Koto, responde sonriente sin dejar de tocar. 
-¿Por qué toca en el metro? Es usted un gran intérprete. 
-¿Qué hay de malo en ello? 
-Creo que está desaprovechando su sabiduría.
-Sabio es quien sabe escuchar. Tú lo has hecho y eso me alegra, porque la música no es nada si la audiencia es sorda. 

(Alfredo Segarra)