dijous, 26 de maig de 2016

Els contes del concurs de microcontes de primavera 2016

Primer premi

LA COLINA

Tuvieron que pasar cuarenta  años.
El tren: metro a metro la devolvía al pasado, ¿Qué hubiese sido de su vida? Ya nunca lo sabría. No se tuvo en cuenta su voluntad.
El responsable de aquella decisión  no estaba aquí: ¿Y él viviría? Por la ventanilla divisó la colina donde… pensó en él.
De repente el tren se detuvo, final de su viaje.
Estaba decidido, dejaría de ser Sor Rebeca para llamarse Rebeca.
Llevaba un mes en la casa que un lejano día la obligaron a abandonar. Una tarde decidió visitar aquel rincón, todo había cambiado, hoy solo florecían las margaritas.

(Agustín Rueda)

Segon premi

ANTIC RECORD  

On hi va haver feina, rialles i flors  ara només hi ha un silenci absolut  interrumput per l’aire corrent, arxius de tasques abandonades, estris de treball,  i  fulles escampades. Es construeixen edificis nous i s’enderroquen de vells. Ara faig recompte del que, en el seu dia, va ser vida, germanor i treball; recordant, sobretot, aquella primavera en què van florir les margarides. Quan  penso en el que va ser aleshores!  no demano al meu record antigues vivències, sinó que  el nou vent em porti  més rialles, més somnis, més flors...

(Pepi Ingrain)


Tercer premi

SUEÑOS DE LIBERTAD

29 de Junio de 2013
Tarek se unió a la manifestación por las calles del Cairo, quería un país democrático, las noticias hablaban de 30 millones de egipcios ocupando las calles.
Se sentía orgulloso de ver que podían cambiar Egipto, de conseguir el sueño de tener más libertad y acabar con la corrupción de los gobernantes. Otros países árabes protestaban igual, el mundo lo bautizó como la primavera árabe.
En la actualidad
Tarek en su celda, añora aquel sueño, del que despertó después del golpe de estado a la democracia.  Piensa, - de aquella primavera árabe, solo florecieron las margaritas-.

(José Portillo)

--------------------------

CAL QUE NEIXIN FLORS A CADA INSTANT

Aquell any, només van florir les margarides carregades de vida, d’il·lusions, de projectes i d’amor. Cadascuna tenia, al costat d’un pètal blanc, un de semblant. Desfullem-los per parelles per saber què diuen:  T’estimo molt; no puc passar sense tu. Tenim somnis per complir; no volem perdre les utopies. Gaudim de l’existència; no ens embolcallem en la melancolia. Tots som iguals com a persones; no ens foragiteu ni un sol dret. Respectem i cuidem la natura; no, més agressions al medi ambient.  Fem un llibre entre tots; no deixem passar una altra oportunitat. Visca la vida; no, a la guerra.

(Amador Guevara)

ET FOTS MARIA!

A la Maria no li agraden les margarides, diu que no fan cap olor i si alguna en fa és d'allò més desagradable. En canvi a mi m’agraden molt, és una planta humil i agraïda que amb poca atenció floreix esplèndidament, però, contra gustos...
La primavera passada va ser molt estranya, va ploure poc, tot i així, els testos es van omplir de fulles verdes, grans com mai. Les tiges plenes de brots anunciaven una gran florida. Cada dia les miràvem amb delit esperant el gran esclat.
I tan que va ser estranya la primavera passada; només van florir les margarides.

(Montserrat Nadal)

ELS PELEGRINS    

Els dibuixos amb la forma d’una closca de mol·lusc, eren persistents.
A un replà del camí on només havien florit les margarides, asseguts completament esgotats i havia una parella d’uns vuitanta anys, amb els llavis ressecs per l’esforç, les cames inflades, la roba humida els cabells despentinats i canosos, traient de la motxilla una closca de vieira, van beure l’aigua d’Oviedo. Van explicar-me  que hi havien esperar tota la vida per poder fet (El Viatge) amb tota la fe cristiana d’una promesa pendent. Aquesta ciutat era final, fins arribar per fi a veure el Patró a Santiago Compostel.la els seus destins.        

(Puri Mármol)

LEYENDA

La Vía Láctea mostraba su cola blanquecina y las estrellas brillaban como pequeños diamantes en un negro firmamento sin luna. Una luz azulada se reflejó en el cielo y un ruido atronador hizo temblar la tierra. Era la Baja Edad Media en tierras burgalesas, los soldados salieron de sus tiendas, levantando la vista al cielo y empuñando sus armas. Su líder el Cid galopó hacia una colina empuñando su espada Tizona para hacer frente a semejante enemigo. Después de esa noche infernal al llegar el día con el sol en el campamento solo florecieron las margaritas. Lo demás es historia.

(Gloria Vendrell)