dijous, 12 de juliol de 2012

Joan Maragall: el poeta extasiat

Fins el 22 de juliol podeu visitar al vestíbul de la Biblioteca l'exposició "Joan Maragall: el poeta extasiat". Exposició organitzada i produïda pel Teatre Nacional de Catalunya i la Institució de les Lletres Catalanes, i comissariada per Margarida Casacuberta.


La primera part de l’exposició ens mostra la cronologia de Maragall, repassant la seva vida amb imatges i textos biogràfics i literaris significatius. S’hi mostra la seva evolució i els punts d’inflexió més importants en la seva trajectòria pel que fa a la creació literària i el seu pensament cívic.



La segona part, basada en la relació directa de Maragall amb el teatre, parteix de tres punts: la seva vinculació amb el projecte de Teatre Íntim d’Adrià Gual, la seva faceta com a crític teatral i el seu paper com a dramaturg.

Teatre nou, teatre íntim
Joan Maragall va compartir amb el grup modernista de L’Avenç la necessitat de
regenerar i recatalanitzar la cultura catalana com a condició sine qua non per a la
seva modernització. Per això, blasma amb duresa el género chico i el flamenquisme
i defensa la traducció de les grans obres europees: se sent fascinat per Ibsen, accepta
el decadentisme de Maeterlinck com a revulsiu estètic, adapta la teorització de
Wagner sobre el drama líric a la circumstància catalana i es compromet activament
amb el projecte del Teatre Íntim d’Adrià Gual a partir de 1898.

Crític militant
El compromís de Maragall amb la regeneració i la modernització del teatre català
es referma amb l’exercici de la crítica. Crític militant a favor del teatre íntim, poètic,
simbòlic, líric, Maragall és capaç de valorar les propostes més agosarades,
estèticament parlant, i més allunyades dels gustos del gran públic.

El dramaturg
Després de traduir Ifigènia a Tàurida, La Margarideta i Eridon i Amina, per al Teatre
Íntim, i de col·laborar en el projecte de Felip Pedrell de musicar El Comte Arnau,
Maragall va assajar també la creació dramàtica. Nausica, acabada el 1910,
constitueix la seva particular i única aportació a l’escena catalana sense perdre,
però, en cap moment, la referència literària universal que li aporta l’Odissea
d’Homer i un projecte inacabat de Goethe. Hi plasmarà la idea de l’enamorament
i la renúncia, i la funció de la memòria per a la vida i per a la creació artística.